Justament ara?

Ara mateix a l'Alicia no li va gens be.

Pero el conill.... tic, tac, és puta i liant, i ha mostrat un nou forat per on caure. No vol travessar de nou el mirall però el conill es passeja, la crida, la tempta.... Quan es veuen recorden que S'enyoren, es miren, es piquen, sospiren, orbiten com dos satel·lits despistats. L'Alicia mira al seu costat i veu la seva historia d'amor..... i dubta. Ho vol tot. Al rei, i a l'aspirant. Perque no? Se'ls mira a tots dos, ara mateix a l'Alicia no li va be perseguir el conill i les seves traidories..... No li va be, pero el destí l'empeny. Sap que pot perdre tot... però.. i si en comptes de restar, suma? Alicia se'ls mira i folla amb els dos fisica i mentalment. L'un gaudeix del seu cos, l'altre la cobeja i la toca tangencialment, subtilment fent volar les papallones amb tan sols una frase ..... ets la dona dels meus somnis.... reina. imatge:

Ficar la pota

Alicia i el conill havien rebut instruccions clares "NO US ACOSTEU A L'OBJECTE DE DESIG". Alicia i el conill es van mirar ..... Massa tard..... L'objecte de desig es reflexava en la pupila de l'altre....

Deborah Jaffe / Getty

La presó invisible

Crec que en Gianni Rodari va escriure un conte per infants on el protagonista era empresonat per les seves idees, però eren idees tant netes i brillants que van fer de vidre les pareds de la presó i tothom veia les idees pures del protagonista. No recordo com acaba, no es dels contes alegre d'en Rodari, com a mínim jo no el veig així.
Cada dia veig com idees brillants neixen i tal com neixen les liquiden, les anorreen, les intenten esborrar, idees esplendides que farien créixer i enriquirien la vida de moltes persones, o potser no tantes, potser unes poques... però tan se val... si fessin feliç només a una. Idees que creen projectes fantàstics, altres absurds però igualment meravellosos, espurnes d'il·lusió que esclaten davant dels meus ulls, i em fan sorgir a mi noves posibilitats, ampliant alló petit i creixent fins a límits insospitats,   però la majoria dels cops  les veig morir tant joves només per la mesquinesa d'algunes persones....

I avui he recordat aquell conte, volen creure que malgrat algú la mati, la creativitat és prou llesta per ressorgir com una primavera dins del cap d'un altre, més lluny, diferent i semblant  l'hora.

Altra cosa es sentir-me expoliada quan me les roben, quan se les apropien, quan m'empresonen i em menystenen...... però això és "tela de otro costal" ....

Alicia i la (gran) mentida

Ell s'acostava per la seva esquena i li xiuxejava a cau d'orella .... "Només t'estimo a tu...."

A Alicia li va caure el cor del pit..

Lladres de somnis

... i així són ells, lladres de somnis, d'idees, de vides.
Gent gris, sense esma que es nodreix de la llum que hi ha en altres, i de cop, la presenten com pròpia i tothom els aplaudeix per la bona idea que han tingut bla, bla, bla...

i jo, que acostumo a ser la persona expoliada, no aprenc a callar. La il·lusió em surt pels ulls, les idees surten pels poros de la meva pell, la meva esséncia és aquesta, ho comparteixo sense pensar en qui estic parlant. Suposo que sóc encara tant ingènua que, havent dit que em dol que ho facin, crec que no ho tornaran a fer.

El trist no és que prenguin les meves idees per fer coses, el trist és que m'ho amaguen, no ho comparteixen amb mi. Seria tant diferent només que diguessin,.... "mira això que proposes, penses, dius, m'ha agradat tant, que si no et fa res, ho faré així...."

Conclusió 1: millor que aprengui a callar
Conclusió 2: millor que espavili
Conclusió 3: no m'estimen. Ningú fa mal tants cops de manera no intencionada.

Alicia i la pluralitat

Alicia es va mirar al mirall i va declarar que ella es mereixia ser la única.
Quan ell la va mirar,  no va poder aturar la realitat.

Alicia i la frontera

El Conill es mira Alícia, de manera descara, amb delit i luxúria, se sent segur, emparat entre una petita multitud cloquejant de persones que es retroben en el petit cafè.
Alícia aixeca el cap de la lectura que té entre mans. I els ulls es creuen amb els del conill que sabent-se descobert no aparta la mirada, com ha fet altres cops, al contrari la intensifica, hi posa més intenció i els ulls parlen el que la boca calla "et vull meva, et vull tenir, et vull follar, saps que no trigaré a demanar-t'ho"
Alícia nota com els ulls la recorren, la toquen, la besen, li beuen la pell. I se sent nua, i desitjada.
Somriu sorpresa.... ja li ho havia advertit. "Si tu el creues, el mirall, jo et seguiré....però no et tallis amb els trossos"
Ell es mira el rellotge amb aire de frustració... de nou massa tard... massa obligacions ...

Imatge: https://jseguirico45.files.wordpress.com/2012/10/pianista-cafe.jpg

L'Alicia i els deutes

L'Alicia s'acosta de nou al brocal. Hi veu l'aigua que roman quieta i de tant en tant li torna ullades de sol.

Passa el temps. Cau el sol i la nit extent el seu tel. 

L'Alicia seu. Se'l mira. Nega amb el cap, sospira, cobeja, desitja. Sap que l'aigua perdrà la calma amb tan sols el contacta amb els seus dits. El gat de Cheshire se li apareix en el somriure de la lluna minvant i se'n fot d'ella i dels seus dubtes. 

El conill blanc feia tant temps que no apareixia per el seu portal que no s'adona que ha canviat de color, d'olor, d'espècie.... 

El brocal continua sent una gran temptació, deixar-s'hi anar, caure a dins, tornar a sentir la bogeria, la llibertat, el perill......

Però Alicia no pot creuar l'espill de l'aigua. 

Tempta al conill amb una mirada... si algú ha de creuar, haurà de ser ell. 

Imatge: http://pensaragritos.blogspot.com.es/

Dia de reis

El rei s'ha passat dies inventant idees que no tenia. Preguntant. Cap resposta vàlida. Al final veu la llum, en una parada de la Gran Via, troba una capsa amb la que li sembla que pot assolir l'objectiu.  Amb certa preocupació demana el preu de l'andròmina,  confia que no sigui massa alt per la butxaca, ja justeta després de tanta despesa nadalenca. Per fi podrà dormir. 

* * * * * 

A casa l'avia el pollastre rostit omple les narius dels convidats. El pica pica ja està damunt la taula i es serveix  l'aperitiu als adults. Les criatures inquietes es miren deleroses la pila de paquets que hi ha a la sala de jocs. Encara falta el cosinet Fidel i els seus pares. Cada any són els darrers en arribar. 

Per fi s'inicia la destrossa de paper de colors, i de dins dels paquets sorgeixen nines, pintures, jocs, llibres, de tot, els nens riuen i criden i alguns es barallen i volen el que té l'altre .... 

El rei espera pacient. Veu com el nen agafa el paquet que tant li ha costat de trobar. La criatura trenca el paper, i vomita a viva veu "Mama, mama, lo que yo queria!". El rei respira tranquil. Ho ha encertat. 

Una caixa més grossa cau a les mans del nebot i el regal perfecte cau en l'oblid. El rei però, gaudeix de la llum de la il·lusió als ulls dels infants.

multitud...

Cauen les hores.

Oblid.

El rellotge es desmunta davant l'evidencia.

I en el darrer segon, tu, el teu somriure trapella

i un posat de falsa infelicitat.

Un intercanvi quasi breu. Un tros de llum entre la boira.

Sentir com els braços gronxen des de lluny.

Pegat de la memòria. Fins que la telepatia torni a conectar

dos ments... tu ets la felicitat, ella.... la realitat.

Inspiració...

La teva absència m'adorm, em refreda, em paralitza.

Quan tornes el meu cor s'accelera... ritme, dona-li ritme, "Maestro"!






imatge

No te puedo besar

Avui cau la tarde sense notícies d'ell.
Els llums s'han encés al carrer i ella encara espera la  trucada. Mira la pantalla per darrer cop i es posa en marxa.
Encara ha de fer un parell d'encàrrecs. Farmàcia i perfumeria. I potser comprar alguna cosa per sopar. 

Ja que és al centre dirigeix als seus passos a una gran perfumeria. 
Bada una estona entre les ombres d'ulls i els pintallabis i pensa quines d'elles li agradarien a ell. Ah ell de nou al cap, no pot ser, pràcticament no saben res l'un de l'altre i en canvi hi ha quelcom que els vincula. El fa fora amb un gest de la ma.
 Al fil musical del local comença a sonar una cançó que te ja una edat.
En aquell moment el telefon reclama la seva atenció. La pantalla  il·luminada crida ELL.
Respon amb ganes contingudes, de fet no sap mai que dir-li, "hola" a l'altra banda "Ho-la", interferències... merda pensa ella  he de canviar el maleit aparell.
Ella - Hola? 
Ell - Me sents?
Ella - a mitges, com sempre
Ell - m'agrada aqeusta cançó
Ella - quina?
Ell -No te puedo besar.... 
Ella  - Com saps...?
Ell -.tut... tut ... tut....
Ella pensa m'ha penjat?
                                 .......Una ma li aparta els cabells del coll i una veu li diu, ja se el teu secret...

Tila

No he dormit.
Em miro la roba despreocupadament.
Vermell i texà. Infalible.
Fa calor tot i ser el darrer dia d'octubre.
Ell m'avisa.
Canvio l'hora del rellotge.
Vaig a comprar l'esmorzar. Tertulia. Miro el rellotge de nou.
Merda. Faig tard.
Música, música per relaxar-me. Ho preparo. Abans de tancar la porta
sento una veu "Estas guapissima aquest matí!" Dic gràcies i apreto el pas.
Torno a mirar, be no fare tard després de tot.
Arribo. Em distrec canviant la cançó de cop i volta, el món s'atura.
El motiu: Tu.

Irresistible

Arribes i dius hola, no cerques els meus llavis sino el meu coll.

Contacte breu i dolç. Perfecte.

Agafes la meva ma i em dius, vine... no em puc resistir..

Imatge

Parla'm

L'ignasi se la mira. Cada cop que la veu arribar la desitja. Però hi ha una pega. No li ha escoltat mai un gemec. Ni un mmmm que indiqui que sent plaer, tot i que sap que en sent de plaer. Ell li demana cada cop, ell li suplica, "crida, gemega, fes soroll vull saber que t'agrada, que sentir-te gemegar em posa molt. Però res, ella, muda, només parlen els seus ulls, les seves mans, el seu cos.
Malgrat que ella li agrada molt i fins i tot creu que l'estima, pensa a deixar-la.


A la Laia no li agrada parlar, ni gemegar ni res. Ella es concentra. Li agrada sentir-ho tot per la pell. A ella li molesta molt que ell li reclami. Però el que més li molesta és el crit de marieta que ell fa quan s'escorre. Només per això, tot i que ell li agrada i fins i tot creu que se l'estima, el deixarà.


La Laia avui fa un extra...quan ell li demana gemega, però s'ha desconcentrat, s'ha quedat a mig orgasme. Ell, quan li ha escoltat la veu, sorprés s'ha destrempat.

L'Ignasi i la Laia mai van parlar dels seus dubtes, i el darrer polvo va ser el més trist de les seves vides.

Lentament

Camino i parlo, depressa que hi ha poc temps.

Em creuo amb gent, apareix un home que em crida l'atenció no se perqué, i de cop el temps s'atura. Els nostres ulls es creuen en una pregunta " Et conec oi? si si que et conec però d'on? perquè els teus ulls em parlen, com és que els reconec? qui ets?on ens hem vista abans? " ambdos girem el cap, amb extranyesa aliens a les paraules dels respectius companys.  Res no s'atura, ni el teu pas ni el meu, tu no hi pensaràs més, jo tampoc.

Tot ha passat depressa. I en canvi tot ha passat lentament
La fugacitat d'un instant etern.

L'alicia i els naips

A -T'he dit que ja en tinc prou!
B - Així que hem de fer?

A -Marxa, marxa ara que encara sóc a temps

B -N'estas segura?

A -No, però marxa, tanca la porta jo no puc fe-ho.

B -No la vull deixar tancada, no vull trencar encara la baralla, m'agrada el joc.

A -Jo no he sabut mai jugar

B -Jo m'ho creia, però tu has fet trampes (fa un pas cap a ella)

A -NO t'acostis, MARXA! no t'ho puc dir més clar....

B -La teva veu em suplica que em quedi, malgrat les paraules que pronucies.

A -No m'emboliquis, no em miris, no em toquis, Maaarxaaaa (i les paraules es fonen en unes llàgrimes lentes que rellisquen suaument, ell per fi es trenca i s'acosta a ella, la gronxa i ella tanca els ulls)

L'Alicia es rendeix a Morfeu entre els braços d'ell, sap que es penedirà d'aquest gest, però està esgotada, no vol lluitar més per no estimar-lo. Ell somriu satisfet, la mira i comprova que certament la té on vol, l'estima com vol, ha guanyat la partida.

L'Alicia i la incapacitat d'estimar

L'Alicia exten les mans cap al buit, immersa dins d'un dilema que neix dins d'ella.

Se'l mira, l'acarona, el besa, el mima, en te cura fins que obri els ulls.

Després ha resolt mostrar-se indiferent. No fa mal. Li van dir fa temps, la indiferència no fa mal. (error)

Temps enrera va demanar, va suplicar, va insistir, va invocar.... i amb sorpresa va obtenir....

Ara.... s'ho mira de lluny, analitza,  continua resseguint perfils imaginats com ombres xinesques..

Només que per un cop.... només per un cop.

no pot esperar més. .. decisions... n'ha pres moltes i mai tant dificils com aquesta (el proper cop hauria d'especificar millor, però de moment qui la treu de l'embolic?).
Torna a mirar aquell mirall... superfície llisa... on la durà el proper cop.

Imatge: http://bichonario.files.wordpress.com/2008/11/nudo-lisa-spindler-phtography-inc1.jpg

Acte de contricció...

Les coses més simples.... baixar les barreres...

L'Alicia i els castells de cartes

L'Alicia va desvetllar-se.

No volia despertar d'aquell somni, però els dies passen i no li va quedar un altre remei.

Dormia dins la urna de cristall, sense veure res més que un aparador de la realitat.

L'Alicia es creia que el perill venia del mirall, errava. 

De cop i volta, va sentir un soroll sord.... el castell de cartes, a la seva reraguarda havia trontollat .

Ella restava sencera, però els fonaments que sustentaven la torre inclinada... havien dit prou. Cessions, concessions no atorgades..... L'Alicia roman quieta sense saber que fer. Impossible retornar-lo sense ajuda.
Ara, amb dos cors a les mans, l'Alicia no sabia que fer.... esquinçar el seu de nou? o be tornar el que no li pertanyia, malgrat haver-lo nafrat?
El rum-rum que ja no sentia li va arrencar un sola llàgrima. Perquè cal tornar a sentir aquest dolor?
Imatge: google.