a dins....

noto, el cor a la boca, bategant ... el teu alé nou, renovat, fresc, com aquell primer dia, les mans tremoloses, els ulls clucs el coll vinclat cap a un cantó mentre els teus braços m'envolten, a les narius el teu aroma, suor, pell i vida, i el tacte de les teves mans, més delicat que de costum, torno a casa.... 
....em desperto amb aquestes sensacions a la pell, la boca, al nas... em giro i em trobo amb un espai buit, on encara roman el teu aroma, malgrat he canviat mil cops els llençols.... potser sóc jo, que evoco massa i que duc a dins el teu tacte, el teu gust, el teu aroma, el teu amor.... 



aromes mediterranis.... dolçor .... enyorança.... vestida de nit

Alicia i la (gran) mentida

Ell s'acostava per la seva esquena i li xiuxejava a cau d'orella .... "Només t'estimo a tu...."

A Alicia li va caure el cor del pit..

L'home que jugava a ser Déu

L’home que jugava a ser Déu era un Home trist. Era una home petit de ment i petit d’esperit.

L’home que jugava a ser Déu era mesquí i miserable, dolent i terrible. Envejós i rabiós com una criatura. L’home que jugava a ser Déu feia xantatge a aquells que l’envoltaven. Es creia que tenia a les seves mans un poder increïble, gran, immens.

L’home que jugava a ser Déu, incomodant consciències alienes i malferint persones que no li havien fet res, era inhumà. La seva insignificança es feia més palesa quan més injusta i mesquina era la causa que emprenia contra altri.

L’home que jugava a ser Déu estava trist, i estava buit per dins.

L’home que jugava a ser Déu, poc a poc es va quedar sol. Cercà noves víctimes, però cada cop era més vell, més imbècil i menys llest.

L’home que jugava a ser Déu, al final, no va rebre el càstig que mereixia.... o potser si? La mesquinesa que l’envoltava pudia, la ferum de decrepitud s’escampava al seu voltat. I un dia en llevar-se i veure el seu reflex en el mirall, i no hi va veure res.

L’home que jugava a ser deu, no era res.... i la resta de persones ho sabien... en el fons els hi feia pena i per això deixaven que se sentís important. 

Imatge extreta d'aquí 

L'alicia i la dutxa

Mentre l'Alicia es treu la roba mullada de l'exercici que acaba de fer corrent pels vols del parc, ell treu dues cerveses del frigorífic.
S'acosta a l'esquena nua de l'Alicia i li acosta una ampolla freda.
Ella fa un crit i el renya rient.
"Vull llepar-te"
"Home, que estic suada, vaig a la dutxa..."
"M'agrada el teu gust"
"Va ... va deica'm" i entra al bany, i ell seu al llit i se la mira mentre ella lentament entra a la dutxa, obre l'aigua, fa un petit gemec de plaer en sentir el contacte de l'aigua calenta damunt la pell.
El cos de l'Alicia es desdibuixa rera la cortina de plàstic translúcid i ell s'encen.
Quan obre la cortina, ella somriu, i li diu "si que has trigat" i el besa.

La cervesa s'escalfa a la tauleta de nit. 

Passant la vidriera la imatge em va colpir. Sorprenia pel temps que feia que estava allí i la poca pols que acumulava al seu damunt, com si fes uns minuts que ho acabaven d'utilitzar. Era un fet impossible, aquella casa feia anys que no s'obria i no hi havia ni tan sols petjades de ratolins, les meves eren les primeres que desvetllaven la pols del seu somni de més de dos segles.  

De sobte es va sentir un cop sord al pis de dalt. Em vaig girar de cop espantada.

Rera meu una lleugera brisa em va tocar el clatell..... i després...... vaig quedar atrapada ....

Felicitats ...

Les espelmes fumejen damunt la taula. El menjador està a les fosques.

Ella arriba i se'l troba al sofà adormit. La taula parada i el cava calent.

El mòbil la delata amb un missatge. Ell es desvetlla. "Has arribat molt tard" Alicia s'acosta i li fa un petó.

"Tenia feina", menteix sense justificar-se.

"Felicitats, tenia ganes de veure't". Comencen a besar-se.

Les mans d'ell passejen pel cos i s'obren pas  a sota la faldilla on cap roba li impedeix arribar al sexe d'Alicia. "Vens així de la feina?" exclama sorprés i excitat.  Ella riu i el besa amb més ganes.

A la pantalla del mòbil l'sms resa "T'has deixat les calces al meu cotxe" 

Alicia: dejavú*

L’Alicia es mira el mirall i no es reconeix en la imatge que aquest li torna.

En ella es dibuixa una dona gris, d’ulls tristos i despentinada, completament nua. La roba per terra, sola, amb la pell glaçada.

Dins del pit, just al lloc on hi hauria de ser el cor, un forat negre, d’on surt gelor.

Les llavis morats. Un espectre comparat amb el que era fa cinc minuts. Es pregunta que ha passat i mira al voltant per si la reina de cors ha tornat .

Té una invitació a la bústia. De nou el segell del conill blanc. Una sensació de deja vu la envaeix.

Tornar al principi? Es gira, veu dibuixada damunt els llençols la silueta d’un que no va arribar a ser amant. El mirall esclata les parets s’alcen sobre ella. S’aferra al llit mentre aquest cau en un abisme insondable de foscor absoluta. Desperta el dolor i un crit llarg s’endú la seva veu. Resta muda i una sola llàgrima inunda l’espai.

Cerca una taula de salvació. Agafa el sobre. “Demana i et donaré”. Deja vu, again.

*post dedicat, sí, sí, no miris enrere, si a tu. ;-P

Completament

-N'estas segura?
-Si
-Completament segura?
-Si, va ja ho has fet altres vegades..
-De debó? Et penediràs... els altres cops era més facil...
-Va home, fes-ho, que no passa res. A més ara ja tenim molta més confiança.

Ell va sospirar i pensant que alló acabaria com el rosari de l'aurora... li va donar la seva SINCERA OPINIÓ.

com?

Sona el telefon. Despenja pausadament i una veu apressada a l'altra banda del telefon li trasmet basarda, no el deixa ni dir l'acostumat "digui'm".

-....

-Laura! Laura, ja era hora, no se que fer, escolta m'ha trucat i no se que dir-li ara que faig, si ja se que em diràs,... no millor no em diguis, No se que fer, no se que fer, em suicido... em suicido. Qui anava a dir que finalment ho descobriria tot de la manera més tonta.... bla,bla,bla..

-ehem...

- Carai, t'has refredat? cuidat't . Per favor deixa'm acabar. Creia que no li importaria i ara es veu que si, no se pas que fer, si li dic tot malament, sino li dic tambè... he perdut la seva confiança. Vull desapareixer i resulta que també ho sap fulanito i menganito perque els hi ha dit i  bla, bla, bla , bla . bla, bla......

la veu desconeguda continua parlant, a l'altra banda només se sent la respiració i els intents per dir quelcom queden aturats per la veu apressada cada cop, que diu "no, no, deixa'm dir-t'ho tot...Calla no parlis, que ja se que diràs....."

Finalment sembla que pren aire per respirar, i decideix parlar.

-Escolta, però tu a on truques?

La veu apressada quan sent la veu d'home a l'altra banda del telèfon es queda glaçada.

Ell sent un "clic" i el "tut tut" de la linia de telèfon alliberada... Es mira el telèfon, i pitja la tecla de la "rellamada".

Despenjen, ell somriu...

- Hola, mira que abans m'ha sabut greu tallar-te, em dic Joan.....

-Hola, perdona la llauna. Me diuen Alicia.

( i el que segueix és una altra història)

Ell ...

.. ha agafat el meu cor amb les dues mans i amb un somriure .... l'ha esquinçat separant auricules i ventricles d'esquerra i dreta, l'ha llençat, s'ha fregat les mans, n'ha llepat la sang, m'ha besat i m'ha demanat perdò.
Els seus llavis han dibuixat un t'estimo ... i aquelles terribles paraules han acabat per desfer la meva ànima. I ara com em presento per escoltar allò de "ja t'ho deia..."

Alicia i el conte de Nadal

L'Ali mira al seu voltant. Mira què li queda per fer. Obre una cervesa, pica tres canapes de la festa d¡ahir. No te gana. Les festes de Nadal sempre li han fet mandra.

Mentre l'avia continui viva, ella farà el paripé, després ja res la vincula a ningú.

De cop li ve al cap el conte de Nadal de Dickens, mentre el sol s'amaga de sobte rera les cases del davant, el darrer any ha estat passat, present i futur tot junt, i té por que tot acabi en quant sonin les 12 el proper cap d'any, que el somni s'esbaeixi com la ventafocs.

No li queden ganes de res. Ara ja ni per lluitar.

Jamie Cullum sona de lluny, algún veí ha començat a celebrar abans d'hora la nit de nadal.

Acaba la cervesa pensant en els llavis deliciosos del darrer amant.

Un so familiar damunt el taulell de la cuina l'avisa d'un SMS, l'agafa fastiguejada, el conill blanc fa dies torna a tocar a la porta.... i ella ha decidit no fer-li cas. Num desconegut... obre el missatge....  

Sms num desconegut"T'has portat bé aquest any? aquesta nit et vindré a veure!"
Sms Alicia: "Qui ets?"

Sms num desconegut:" El pare Noel d'ulls blaus"

Sms Alicia: No tinc xemaneia...

El mòbil comença a sonar, trucada entrant Alicia somriu, desprès de tot les festes no són tan dolentes... si més no riurà una mica.

BON NADAL A TOTS ! 

Spy games

En els temps que corrien no es podia arriscar.

Les directrius eren clares... destruir el missatge un cop memoritzades les instruccions.

A contra cor esborrava la veu que li dictava els passos de cada missió.  

Condició imprescindible per la seva salvaguarda. Encara que sempre havia cregut que París era una bona ciutat per ballar el que calgués.

Alicia i el pou

Imatge

L'Alicia se'l mira.

No sembla pas màgic. Dóna la volta. No te ni corda, ni poal, ni cartell que indiqui que és.

Pensa en la recomanació del conill "Compte amb el que desitges"

La ma a la butxaca juga amb la darrera moneda que li queda.

Es veu obligada a triar, fer el camí comodament en autobús utilitzant la moneda, o llençar el darrer recurs al pou encomanant una quimera.

L'Alicia,  sap que el vehicle la retornarà a la sensatesa definitiva i ràpidament, i és el que necessita. Però el pou, el desig, l'aventura la criden massa fort.

Es tanquen les portes i el vehicle es posa en marxa. Ella queda a terra. 

L'Alicia s'aboca, mira la negror del pou i li sembla com si mirès directament dins la seva ànima arrassada .. agafa la moneda, la besa, i mirant-la per darrer cop la deixa caure... mentre cau tanca el ulls i formula el desig...

Després, sense mirar enrere enfila el camí. Oblidant el que ha viscut fa un segon.

Mentre ella fa això, algú pren nota de la seva petició... l'engranatge es posa en marxa.

Us proposo

....que acabeu el text (estic en blanc i necessito inspiració)

"Totes les nits tancava lentament la porta de la botiga i cada nit invariablement esperava
escoltar aquells cops urgents al vidre, tornar enrere i ........"



Pd: ja se que no estic gaire visitadora darrerament. No m'ho tingueu en compte. Si voleu participar be. Sino també. ;)

Cremallera

Ella entra al bar, avui amb vestit negre.

Ell, com cada dia se la mira.

És una dona normal, de bon veure. I li agrada sentir-la riure.

Llavors ell es fixa en la seva esquena.

Duu el vestit mal cordat, la tira de la bossa contribueix a cada moviment d'ella a baixar-li lentament la cremallera, cada segon mostra un tros més de pell, i ella ni se n'adona... segueix movent-se i parlant amb el cambrer aliena al petit "stripties" que ofereix.

La obertura ha arribat ja a uns limits insostenibles i per la porta entren dos nois, ell que ha gaudit de l'espectacle, malgrat tot és un caballer i no pot permetre que el descuit quedi tant evident, s'aixeca, s'acosta a ella, i li diu "dispensi senyoreta, em permet ajudar-la", ella que ja ha notat quelcom que no va be, en sentir la calidesa de la seva veu es deixa fer. Delicadament li posa la ma a la cintura i poc a poc puja la cremallera i tanca dins el vestit el desig que ella li desperta. Retira tant lentament com pot les mans sense ser irrespectuós.
Ella li dona les gràcies, somriu, paga i marxa
Ell cerca el tabac, i troba una targeta amb un nom i un telefon.
Els tacons d'ella sonen a promesa.