Un dia de color...: Paraules

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Paraules. Mostrar tots els missatges

dimarts, d’abril 16

Justament ara?

Ara mateix a l'Alicia no li va gens be.

Pero el conill.... tic, tac, és puta i liant, i ha mostrat un nou forat per on caure. No vol travessar de nou el mirall però el conill es passeja, la crida, la tempta.... Quan es veuen recorden que S'enyoren, es miren, es piquen, sospiren, orbiten com dos satel·lits despistats. L'Alicia mira al seu costat i veu la seva historia d'amor..... i dubta. Ho vol tot. Al rei, i a l'aspirant. Perque no? Se'ls mira a tots dos, ara mateix a l'Alicia no li va be perseguir el conill i les seves traidories..... No li va be, pero el destí l'empeny. Sap que pot perdre tot... però.. i si en comptes de restar, suma? Alicia se'ls mira i folla amb els dos fisica i mentalment. L'un gaudeix del seu cos, l'altre la cobeja i la toca tangencialment, subtilment fent volar les papallones amb tan sols una frase ..... ets la dona dels meus somnis.... reina. imatge:

dimarts, d’abril 9

Ficar la pota

Alicia i el conill havien rebut instruccions clares "NO US ACOSTEU A L'OBJECTE DE DESIG". Alicia i el conill es van mirar ..... Massa tard..... L'objecte de desig es reflexava en la pupila de l'altre....

Deborah Jaffe / Getty

dilluns, de setembre 17

L'home que jugava a ser Déu

L’home que jugava a ser Déu era un Home trist. Era una home petit de ment i petit d’esperit.

L’home que jugava a ser Déu era mesquí i miserable, dolent i terrible. Envejós i rabiós com una criatura. L’home que jugava a ser Déu feia xantatge a aquells que l’envoltaven. Es creia que tenia a les seves mans un poder increïble, gran, immens.

L’home que jugava a ser Déu, incomodant consciències alienes i malferint persones que no li havien fet res, era inhumà. La seva insignificança es feia més palesa quan més injusta i mesquina era la causa que emprenia contra altri.

L’home que jugava a ser Déu estava trist, i estava buit per dins.

L’home que jugava a ser Déu, poc a poc es va quedar sol. Cercà noves víctimes, però cada cop era més vell, més imbècil i menys llest.

L’home que jugava a ser Déu, al final, no va rebre el càstig que mereixia.... o potser si? La mesquinesa que l’envoltava pudia, la ferum de decrepitud s’escampava al seu voltat. I un dia en llevar-se i veure el seu reflex en el mirall, i no hi va veure res.

L’home que jugava a ser deu, no era res.... i la resta de persones ho sabien... en el fons els hi feia pena i per això deixaven que se sentís important.

Imatge extreta d'aquí