L’home que jugava
a ser Déu era un Home trist. Era una home petit de ment i petit d’esperit.
L’home que jugava
a ser Déu era mesquí i miserable, dolent i terrible. Envejós i rabiós com una
criatura. L’home que jugava a ser Déu feia xantatge a aquells que l’envoltaven.
Es creia que tenia a les seves mans un poder increïble, gran, immens.
L’home que jugava
a ser Déu, incomodant consciències alienes i malferint persones que no li
havien fet res, era inhumà. La seva insignificança es feia més palesa quan més
injusta i mesquina era la causa que emprenia contra altri.
L’home que jugava
a ser Déu estava trist, i estava buit per dins.
L’home que jugava
a ser Déu, poc a poc es va quedar sol. Cercà noves víctimes, però cada cop era més vell, més imbècil i menys llest.
L’home que jugava
a ser Déu, al final, no va rebre el càstig que mereixia.... o potser si? La
mesquinesa que l’envoltava pudia, la ferum de decrepitud s’escampava al seu
voltat. I un dia en llevar-se i veure el seu reflex en el mirall, i no hi va
veure res.
L’home que jugava
a ser deu, no era res.... i la resta de persones ho sabien... en el fons els hi
feia pena i per això deixaven que se sentís important.
Imatge extreta d'aquí
1 comentari:
en el bloc de APu no me dejaba entrar a comentar a pesar de que cambiaba los números y las letras ¡¡¡ no se que pasaba ¡¡ salut
Publica un comentari a l'entrada