Justament ara?

Ara mateix a l'Alicia no li va gens be.

Pero el conill.... tic, tac, és puta i liant, i ha mostrat un nou forat per on caure. No vol travessar de nou el mirall però el conill es passeja, la crida, la tempta.... Quan es veuen recorden que S'enyoren, es miren, es piquen, sospiren, orbiten com dos satel·lits despistats. L'Alicia mira al seu costat i veu la seva historia d'amor..... i dubta. Ho vol tot. Al rei, i a l'aspirant. Perque no? Se'ls mira a tots dos, ara mateix a l'Alicia no li va be perseguir el conill i les seves traidories..... No li va be, pero el destí l'empeny. Sap que pot perdre tot... però.. i si en comptes de restar, suma? Alicia se'ls mira i folla amb els dos fisica i mentalment. L'un gaudeix del seu cos, l'altre la cobeja i la toca tangencialment, subtilment fent volar les papallones amb tan sols una frase ..... ets la dona dels meus somnis.... reina. imatge:

a dins....

noto, el cor a la boca, bategant ... el teu alé nou, renovat, fresc, com aquell primer dia, les mans tremoloses, els ulls clucs el coll vinclat cap a un cantó mentre els teus braços m'envolten, a les narius el teu aroma, suor, pell i vida, i el tacte de les teves mans, més delicat que de costum, torno a casa.... 
....em desperto amb aquestes sensacions a la pell, la boca, al nas... em giro i em trobo amb un espai buit, on encara roman el teu aroma, malgrat he canviat mil cops els llençols.... potser sóc jo, que evoco massa i que duc a dins el teu tacte, el teu gust, el teu aroma, el teu amor.... 



aromes mediterranis.... dolçor .... enyorança.... vestida de nit

L'home que jugava a ser Déu

L’home que jugava a ser Déu era un Home trist. Era una home petit de ment i petit d’esperit.

L’home que jugava a ser Déu era mesquí i miserable, dolent i terrible. Envejós i rabiós com una criatura. L’home que jugava a ser Déu feia xantatge a aquells que l’envoltaven. Es creia que tenia a les seves mans un poder increïble, gran, immens.

L’home que jugava a ser Déu, incomodant consciències alienes i malferint persones que no li havien fet res, era inhumà. La seva insignificança es feia més palesa quan més injusta i mesquina era la causa que emprenia contra altri.

L’home que jugava a ser Déu estava trist, i estava buit per dins.

L’home que jugava a ser Déu, poc a poc es va quedar sol. Cercà noves víctimes, però cada cop era més vell, més imbècil i menys llest.

L’home que jugava a ser Déu, al final, no va rebre el càstig que mereixia.... o potser si? La mesquinesa que l’envoltava pudia, la ferum de decrepitud s’escampava al seu voltat. I un dia en llevar-se i veure el seu reflex en el mirall, i no hi va veure res.

L’home que jugava a ser deu, no era res.... i la resta de persones ho sabien... en el fons els hi feia pena i per això deixaven que se sentís important. 

Imatge extreta d'aquí 

Spy games

En els temps que corrien no es podia arriscar.

Les directrius eren clares... destruir el missatge un cop memoritzades les instruccions.

A contra cor esborrava la veu que li dictava els passos de cada missió.  

Condició imprescindible per la seva salvaguarda. Encara que sempre havia cregut que París era una bona ciutat per ballar el que calgués.

Declaració d'intencions: Guerra

El peó en tres moviments fa mat a la reina. Però calcula malament

La dama negra deixa el taulell ferida de mort.

Diuen que els animals ferits són els més perillosos.

No burxis.... ho estas fent.

Frivolitat

mmm si em permeten senyores i senyors una petita frivolitat .....

ains pa comerselo! *

*malgrat la planxa..