L'avia ens ha deixat l'herencia dels seus ulls, el seu caràcter fort i la seva disciplina. Recorda el seu marit, com i quan es van conèixer, la seva mare i el seu pare i poques coses més, no parla ni de germans ni de fills.
Repeteix continuament la seva data de naixement i s'ha quedat entre els 84 i 85 anys, i quan li dius que en té més diu que li prenem el pel, que la volem fer més vella. Ens recorda que mai a la vida ha menjat ni menjarà arengades, i que de postres no hi ha mai prou.
La rutina guia les seves passes i malauradament cada dia es malfia i odia als que l'estimen. Sempre feia bromes, sempre reia. Ara no ho fa quasi mai. La unica cosa amb la que riu és quan diu que va a l'escola cada matí quan la duem al centre de dia, amb sorpresa l'altre dia, ens van dir que era candidata a fer unes classes d'informatica per a persones que tenen dificultats cognitives, ja que pel que sembla malgrat tot encara cus molt be i les manualitats les fa millor que la resta de malalts.
He llegit al diari aquest matí que l'Alzheimer és una malaltia que destrueix families i té raó. És un mal que no es conforma amb destruir connexions neuronal i records, tambè destrueix la resistència del que cuida i la tristesa ocupa massa els espais casolans.
Eps però que ningú es posi trist, ni li doni mal rotllo. Per contra, gats, gossos i besnets li donen vida. Llavors, per petits instants torna a ser ella. Llàstima que duri tant poc.
Una lliçó.
