L'Alicia s'acosta de nou al brocal. Hi veu l'aigua que roman quieta i de tant en tant li torna ullades de sol.
Passa el temps. Cau el sol i la nit extent el seu tel.
L'Alicia seu. Se'l mira. Nega amb el cap, sospira, cobeja, desitja. Sap que l'aigua perdrà la calma amb tan sols el contacta amb els seus dits. El gat de Cheshire se li apareix en el somriure de la lluna minvant i se'n fot d'ella i dels seus dubtes.
El conill blanc feia tant temps que no apareixia per el seu portal que no s'adona que ha canviat de color, d'olor, d'espècie....
El brocal continua sent una gran temptació, deixar-s'hi anar, caure a dins, tornar a sentir la bogeria, la llibertat, el perill......
Però Alicia no pot creuar l'espill de l'aigua.
Tempta al conill amb una mirada... si algú ha de creuar, haurà de ser ell.
3 comentaris:
Escrius tan bé... i tan poc, darrerament.
Moltes gràcies, vos sempre tan amable
Mola que el conill es mulli. Per variar. ;-)
Publica un comentari a l'entrada