Em creuo amb gent, apareix un home que em crida l'atenció no se perqué, i de cop el temps s'atura. Els nostres ulls es creuen en una pregunta " Et conec oi? si si que et conec però d'on? perquè els teus ulls em parlen, com és que els reconec? qui ets?on ens hem vista abans? " ambdos girem el cap, amb extranyesa aliens a les paraules dels respectius companys. Res no s'atura, ni el teu pas ni el meu, tu no hi pensaràs més, jo tampoc.
Tot ha passat depressa. I en canvi tot ha passat lentament La fugacitat d'un instant etern.
3 comentaris:
A mi quan em passa això, no puc parar de pensar en aquells ulls, en aquella mirada, fins que recordo de què m'és familiar. I a vegades és tota una decepció!!!
Amb el pas del temps són tantes els coneixences que ens anem creuant amb gent que no aconseguim ubicar. Potser alguns d'aquests valdria la pena saber d'on han sortit, i parar un moment no fa mal a ningú, no?
Una experiència realment culpidora, de les que són difícils d'oblidar... ;)
Publica un comentari a l'entrada