Gent gris, sense esma que es nodreix de la llum que hi ha en altres, i de cop, la presenten com pròpia i tothom els aplaudeix per la bona idea que han tingut bla, bla, bla...
i jo, que acostumo a ser la persona expoliada, no aprenc a callar. La il·lusió em surt pels ulls, les idees surten pels poros de la meva pell, la meva esséncia és aquesta, ho comparteixo sense pensar en qui estic parlant. Suposo que sóc encara tant ingènua que, havent dit que em dol que ho facin, crec que no ho tornaran a fer.
El trist no és que prenguin les meves idees per fer coses, el trist és que m'ho amaguen, no ho comparteixen amb mi. Seria tant diferent només que diguessin,.... "mira això que proposes, penses, dius, m'ha agradat tant, que si no et fa res, ho faré així...."
Conclusió 1: millor que aprengui a callar
Conclusió 2: millor que espavili
Conclusió 3: no m'estimen. Ningú fa mal tants cops de manera no intencionada.
1 comentari:
Diuen que l'home és l'únic animal que ensopega dues vegades en la mateixa pedra. Doncs mira, la dona també. I no dues sinó, a vegades, moltes més. Què hi farem. Pren-t'ho amb filosofia, que no et faci mal. Al final tu has de tenir la consciència ben tranquil·la.
Publica un comentari a l'entrada