Cauen les hores. Oblid.
El rellotge es desmunta davant l'evidencia.
I en el darrer segon, tu, el teu somriure trapella
i un posat de falsa infelicitat.
Un intercanvi quasi breu. Un tros de llum entre la boira.
Sentir com els braços gronxen des de lluny. Pegat de la memòria. Fins que la telepatia torni a conectar
dos ments... tu ets la felicitat, ella.... la realitat.
2 comentaris:
Bo seria unir els dos factors
felicitat i realitat=
armonia basculant
ah no és pas fàcil aquesta tasca ... ja se sap, companyia, multitud, quan un no vol estar sol ...
Publica un comentari a l'entrada