La casa on vaig creixer durant els estius, on el pare i l'avi em van ensenyar a anar en bicicleta i nedar, on vaig tenir les millors amigues, on vaig apendre a imaginar excuses per sortir corrents a perdre'm amb elles pels camps. On l'avia m'ensenyava a rentar roba al safareig colocat sota un avellaner, on vaig apendre a estimar els animals i respectar-los, i l'oncle em va mostrar que per obtenir fruits cal plantar la llavor, regar-la, cuidar-la i tenir paciència per veure-ho crèixer. (aquesta lliçò, la de la paciència, no la tinc gaire per la ma encara... ) Aquest lloc on vaig canviar nines per bicicleta i tardes de festa major amagant-nos dels adults amb els amics, on els jocs a la piscina van canviar per nits de festa, doncs aviat desapareixerà.
Aviat doncs aquesta construit per suor de diverses generacions de familiar, i amics, en una época en que la base de la societat era ajudar-se els uns als altres. Se suposa que en sortirà quelcom nou, renovat, però en coservarà l'essència. Pero que voleu que us digui ja se que no és necessari cap objecte o lloc per recordar els que falten. .. Però després de tot crec que impregnem d'alguna manera els espais on hem viscut intensament.
Tu.. no ho coneixeras pas. Et vull a la meva vida.
3 comentaris:
Jo també vaig perdre la casa de la tia-avia on passava els estius. És inevitable moltes vegades i lamente que el meu fill no puga veure-ho. Ens acostumem.
Estan a terra el parvulari on vaig anar, l'escola i els dos bars on vaig passar mitja adolescència...quan veig el solar on hi havia l'escola se'm fa un nus a la gola SEMPRE.
Diuen que els objectes materials es creen i destrocen, ara bé el que ens han donat i hem obtingut, això serà etern...
Publica un comentari a l'entrada