Amb el teu permís

Mai m'agradat que em demanin permís per besar-me.
Tu ho vas fer. No de fet tampoc va anar així.

Et llegia a la cara el desig de fer-ho i em vas demanar que t'ho demanés.

I quan encara no havia acabat la frase els teus llavis tancaven els meus, en un gest quasi forçat. No va ser un moviment lent el teu, va ser més aviat quan un gat cau damunt la presa, de cop.

Per un segons les boques restaven tancades, uns segons eterns on tots dos calculavem qui seria el primer en separar-se o be fer un pas més enllà.

Llavors va passar, la meva ment va esborrar tot, el temps. les paraules, el carrer, la gent, en un moment només vam quedar tu i jo, els meuvs llavis es van obrir i els teus va acollir la meva llengua, vaig mossegar-te els llavis, tu despres a mi, el teu nas va acariciar el meu coll mentre jo et mossegava suaument el lobul de la orella, em vas mirar als ulls i vas somriure com un nen entremaliat, i vas besar el somriure que es dibuixava als meus llavis..... voliem quedar-nos per sempre així.