Sembla que per fi la malaltia remet, els virus em deixen respirar.
Els fantasmes del passat no, però. Fa dies que retornen a mi imatges de persones aparcades al marge de la meva vida, que amb les seves intermitències em recorden que el temps passa. Fills, casaments, parelles estables, feines de prestigi.... I em sento lluny d'aquest món. Aquesta nit, no fa gaire, el darrer, el que va ser breument un amant suau, silenciós. Continua amb el seu mutisme, però està present encara dins meu. Miro per la finestra el meu passat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada