Els ulls tristos

Foto de Nick Demou en Pexels

Fa tant de temps que no em passava per aquí. La vida que et duu per camins diferents, et porta llocs nous on abocar la creativitat, els pensaments, les pors, els dubtes, la felicitat.
Però avui no  he trobat cap lloc on fer passar la meva necessitat de comunicar-me, de dir, d'escriure, de llençar lluny el que m'amoina, sense un interlocutor conegut, o proper.

Fa dies que estem confinats. Cadascú amb la seva casuistica, amb familia, amb les mascotes, sol, amb companys de pis, amb els pares, amb criatures menudes, i persones que no poden tornar a casa per diferents raons.

Per mantenir el contacte la majoria de persones fan servir les video conferencies per estar una mica més a prop. Jo també ho he fet... i només he vist ulls tristos, una sensació de cansament y de preocupació, que s'amaga rere frases que vanalitzen la situació, amb un "estem bé", "tot va bé" "ànims".... i percebre aquesta tristor general avui m'ha caigut a sobre com un gran got d'aigua gelada. Avui..he caigut en braços del desànim i m'he recordat del meu descuidat blog.

I des d'aquí també vull llençar un "Tot va bé, si, és un moment, estaré be en breu", perque com diu un meme que circula aquests dies AIXÔ TAMBÉ PASSARÀ

Cuideu-vos