Massa depressa, massa sobtada malgrat que era temuda.
L'acceleració dels darrers mesos va trencar tota esperança.
Veure't minvar, veure't empetitir tal i com eres va fer molt mal a tots.
I despedir-me de tu, conscientment va ser molt dur.
El darrer dia, el més lúcid i divertit de tots, tornaves a ser tu. I vas fer conya amb tots els que t'envoltaven.
Hi ha qui em diu que ja no hauria de plorar, que ja ho tindria que haver superat.
I que vols que et digui, no tinc pressa per "recuperar-me" per "superar-ho", perque no vull deixar de recordar-te cada dia.
3 comentaris:
Quanta raó que tens. Sense memòria no es pot viure.
Molt dur. No m'ho puc ni imaginar.
Gràcies Helena i Josep. Goculta
Publica un comentari a l'entrada