En ella es dibuixa una dona gris, d’ulls tristos i despentinada, completament nua. La roba per terra, sola, amb la pell glaçada.
Dins del pit, just al lloc on hi hauria de ser el cor, un forat negre, d’on surt gelor.
Les llavis morats. Un espectre comparat amb el que era fa cinc minuts. Es pregunta que ha passat i mira al voltant per si la reina de cors ha tornat .
Té una invitació a la bústia. De nou el segell del conill blanc. Una sensació de deja vu la envaeix.
Tornar al principi? Es gira, veu dibuixada damunt els llençols la silueta d’un que no va arribar a ser amant. El mirall esclata les parets s’alcen sobre ella. S’aferra al llit mentre aquest cau en un abisme insondable de foscor absoluta. Desperta el dolor i un crit llarg s’endú la seva veu. Resta muda i una sola llàgrima inunda l’espai.
*post dedicat, sí, sí, no miris enrere, si a tu. ;-P
6 comentaris:
¡ caramba ¡
M'ha agradat aquest escrit!
Jo ja demano, però...
Algú ha fumat "maria", i de la bona!
Ves a saber... cap somni no és com sembla quan trepitja terra ferma.
Miquel, caramba be? caramba malament?
Elfreelang, gràcies
Gregori Samsa, penso que molts demanen(m)..
Laura T Marcel, és possible, res no es pot descartar.
Delfica, un somni, una realitat no se sap mai on conduiex la demencia ;-)
Publica un comentari a l'entrada