No puc delimitar l'espai en el que em trobo . Navego en una boira incerta.
No se que estic fent i en canvi em sento be (i de fet aquest sentiment em desestabilitza)
Intento jugar quan no se fer-ho.
Desconec les normes i aposto.... m'estabello (futur)
Rellisco, m'abandono, em recullo, odio, estimo, hi torno.
Avui no està sent un bon dia. Fa sol. Fa calor, i m'agradaria compartir un café i una conversa. Impossible.
Esperant el bus m'he sumergit en el meu món de música, les melodies, les lletres, les veus m'acaronen i em gronxen. "Dejarse llevar....."
Vull desaparèixer.
Vull caure. Vull perdre'm.
Vull trobar un lloc, on l'espai i el temps no regeixin, on les hores siguin llaaargues, on despullar-me sense presses. Trobar l'essència última.....
iiiiiiii. ja hi torno... Coi de primavera... al final hauré de dir això i no vull,(
Imatge: http://liyo.files.wordpress.com/2008/02/cafe-helado.jpg
6 comentaris:
no cedeixis, mai! és tan fàcil deixar-se anar, però senta tan bé ser forta i aguantar el combat!
Fa mooolt que no cedeixo... i mira que vols que et digui Six X, de fet ja m'està be. No hi ha lloc pel penediment.
Cedir, no cedir. No, ni una cosa ni l'altra. Només naturalitat, només fer les coses pel fet de voler-les fer, sense platejar-se res més.
Fracàs? I si no es fracassa? I el dubte de no saber què hauria passat?. Voler o no voler, venir de gust o no venir-ne. Res més...
Si no es prova, mai se sap. La primavera és una època especial. Tots tenim les emocions més a flor de pell. Com comenten, pitjor que el fracàs és quedar-se amb el dubte.
Exorcista, crec el fracás només és una excusa per tornar-ho a provar (no existeix, si més no d'una manera catastrofista, més aviat com a incentiu)
Ja te raó ja sr. Albert BiR, la primavera la sang altera i les emocions tb.
Publica un comentari a l'entrada