Fa un any corria jo per l'Empordá, intentant fugir amb companyies extranyes, alienes a mi. No ho vaig aconseguir i quan vaig tornar a casa el que havia provocat la fugida encara hi era, esperant amb dagues afilades. Aquells dies vaig fer de tot, gastar, anar de festa, trobar-me gent, ballar, beure, mirar el mar, .... i no oblidar.Aquest any els vents venen del sud, i el fil del ganivet, és igual d'esmolat i fa mal, és un dolor diferent i desconcertant (encara que conegut) .
Aquest cop no m'he mogut de casa, sinó que aquesta brisa ha vingut a trobar-me (i jo he obert les finestres de bat a bat). Aquests dies he estat regirant papers, anant al teatre, a dinar, a centres comercials minúsculs, passejant sola (i en companyia) pels carrers de Barcelona, aquest cop no he volgut oblidar (i fins i tot diria que hi he pensat massa).
Avui estic enrabiada (i particularment insuportable, ho confesso) .... .. i és probable que algú, quan llegeixi el que ve a continuació, m'odii... (però és el meu blog i dic el que vull) necessito tornar als horaris i a la rutina diària. (la rutina, malgrat el tedi que implica, per mi suposa alguna cosa on aferrar-me, no suporto navegar sense rumb, encara que a vegades..... és necessari)No sóc més tonta perquè no entreno. No ho vull fer més, i aquí estic fent els mateixos passos de nou.
(I quan penso que al final li he de donar la raó...... ais...)
8 comentaris:
Potser d'aixo se'n poden treure algunes conclusions. Qui sap. Potser d'aqui un any tot es recordara diferent.
Petons!
tornem a cometre les mateixes equivocacions, encara que ho fem per camins diferents.
Tots tenim dret a equivocar-nos. És el nostre privilegi. Lamentar-se no té sentit. Hem d'estar orgullosos, fins i tot, de les nostres equivocacions. Sempre ens aporten alguna cosa nova...
Un petó.
Per molt que fugim (a l'Alt Empordà o a Terra Santa) els nostres fantasmes sempre ens persegueixen. El millor és acostumar-se a ells.
Ah els errors els fantasmes..
Les rutines van bé a temporades. Crec que hi ha moments que necessitem que ens marquin el ritme, i tenir el dia ben fixat ajuda. D'altres, necessitem llibertat i no estar lligats a res. El moment que vius només el coneixes tu.
L'ésser humà és l'únic animal que ensopega dos cops amb la mateixa pedra. Però és que alguns cops ens és inevitable!
Ara bé, no vull tornar a la rutina de cada dia!
està clar que moure's o estar quiet no influencia gens en el que se sent, no?
els sentiments no són tontos ni llestos, són...
demà potser ho veus com tu dius, .....simplement des d'una altra perspectiva....
Publica un comentari a l'entrada