Atendre a un públic d'una determinada edat, no és que em cremi no, és que em xucla tota l'energia que pugui tenir (suposo que la vocació ajuda a trampejar aquestes situacions i jo no en tinc de vocació).
De paciència no en tinc ja. I molts cops em nego a atendre determinades persones i amb l'excusa que tinc altres prioritats i temes pendents m'escapo (que per alguna cosa el càrrec m'ho permet, poc però m'ho permet)
Però de tant en tant miro la lletra d'algú, on s'hi reflexa una educació, bàsica, llegir, escriure i comptar... (i prou que les dones en determinades époques i llocs no els calia res més, i encara sort si podien accedir a l'escola). Llavors, aixeco els ulls i ho veig: La il·lusió (per conèixer allò que els va estar vetat) al fons dels ulls, a la veu, i aquell instant, penso que malgrat tot val la pena continuar.
7 comentaris:
ei,
no aconsegueixo esbrinar quina és la teva feina.. peró és cert que hi ha determinades persones que et xuclen.. l'energia vital
ànims i paciència
felicitats per aquest descobriment. Has sabut veure mes enlla. Enhorabona
Ara et queda saber fins quan et duraran aquests petits detalls que t'ensenyen que val la pena continuar. Potser et donaran prou força per anar-hi a totes, qui sap.
Això de xuclar... no treballaràs amb vampirs??... i miri les ganes d'aprendre i voler fer viatges no entenen d'edats sinó miri el tocacollons d'up...
Eulàlia, no vulguis saber. ;-)
Delfica, ais més enllà... ja saps tu
Xexu, crec que els petits detalls em donaran espais massa curts de temps.
Molon labe, vampirs? no, be no ho tinc gaire clar, hi ha algún que be sembla sortit d'una tomba (o més aviat a punt d'entrar-hi)
Donç endavant, no?
:)
ei,
ara m'has deixat amb l'intriga..
una pista?
Publica un comentari a l'entrada