Khol

Avui t'he recordat. A vegades em passa.

Quan he agafat el llapis d'ulls m'ha semblat que encara em miraves a través del mirall com em maquillava.

Recordo la sorpresa de saber-me descoberta per tu, fent carotes davant del mirall. Recordo girar-me amb un pretés odi i quan intentaves entrar al bany per besar-me, fer-te fora amb un somriure.

Va ser un estiu de trobades furtives i inesperades en els recons i passadissos d'aquella casa, amb petons robats, i presses per no ser enxampats sortint de la mateixa habitació, de mirar-nos de punta a punta de la taula, d'establir (més aviat ho vam imposar) un torneig d'escacs per poder jugar els dos sols, perque al parxis i l'oca hi podia participar massa gent (i a mi el parxis m'aborreix moltiiiissim). De guanyar-te cada cop, tot i ser un gran expert (sempre em deixaves guanyar, alegant que la meva falta de técnica, et desconcertava i et trencava les estratègies..)

Recordo que a la discoteca no ballavem junts per por a que es notés. Recordo que no vam oficialitzar el que sentiem, ni les caricies van ser de domini públic, ni van ser tantes com haguessim volgut i tot plegat per una pretesa fidelitat als "amics" (sempre hi ha epoques de triangles creuats d'amor (o desig) no correspost). Ser fidel a mi mateixa és una cosa que vaig descobrir molt més tard (llàstima)

El darrer cop que vaig saber de tu, va ser el dia que em van dir que havies deixat aquest món per voluntat pròpia i no vaig entendre res. Vaig plorar. I ho he fet en altres ocasions.

Encara em costa compendre que ja no existeix la possibilitat que un dia ens trobem casualment pel carrer.