Aquest matí m'he llevat i la lluna encara omplia de llum el meu balcó.
La lluna i els astres, encara que hi ha sol hi són.
M'ha fet pensar en les persones que encara que no les veig continuen estan presentes a la meva vida, que han exercit alguna influència, que m'acompanyen en la distància i el temps.
Ahir va ser un dia força extrany, no se com, però vaig recuperar una confiança que jo creia perduda feia anys. Un feeling, una entesa, una manera de pensar, una mirada complice, mig somriure que només ell i jo vam compartir sense que cap paraula s'interposés ni trenqués l'escena que s'estava desenvolupant.
Fa temps que ens coneixem i fins i tot haviem estat amics. Però, com tot sempre hi ha interferències. Comprovar que encara existeix allò invisible que uneix les persones va ser un gust. No se com a vegades encara dubto de determinades coses.
Imatge: http://danzandoencasasolaydescalza.blogspot.com/2009_10_01_archive.html
5 comentaris:
No hi ha res millor que començar la setmana amb una bona notícia com aquesta. Felicitats i que duri! ;)
Joanfer, gràcies.
M'e alegro de aquesta felicitat.
D'això l'Albert Espinosa en diria 'groc'. Tenim persones que no veiem però hi són, i quan les retrobem és com si no hagués passat el temps. Dóna gust, eh? Ja saps que encara que no recuperis del tot aquesta persona, hi continuarà sent. Però si la recuperes millor, oi?
és que el millor és invisible
Publica un comentari a l'entrada