Dalt de l'arbre

Potser va ser una tarda de primavera o potser d’un estiu insòlitament fresc. Del que si que estava segura es que estava al jardí de darrera de casa.
El primer cop ni se’n va adonar. No recorda l’instant precís en que en obrir el llibre la seva ment es va endinsar dins l’aventura i va començar a enlairar-se i amb ella el seu cos.
Va passar molta estona i ella va aterrar en el moment en que va sentir la veu de la mare que la cridava per parar la taula per sopar.
Quan va separar els ulls de les lletres, va voler posar els peus a terra va veure que no arribava, i que la cadira restava damunt la gespa, i ella seia sobre les branques del pomer.
Des de llavors ençà l’Aina llegia enfilada damunt de l’arbre perque així li era més fàcil volar amb la imaginació.

104è joc literari de Jesus M. Tibau