Aquest migdia esperava l'autobus, feia força calor, m'estava ventant amb un vano i ha arribat una noia més o menys de la meva edat. Em diu, "em poso al teu costat a veure si m'arriba l'aire". Jo la miro amb cara extranya, però al final m'ha fet riure. Com si ens coneguessim de 
tota la vida em pregunta com em va la feina, de que treballo, i em diu que ella no suporta les tasques administratives. Quan ha arribat l'autobus, ha pujat al meu davant sense acabar la conversa que tenia amb mi que ha quedat suspesa a l'aire amb l'arribada del vehicle.
tota la vida em pregunta com em va la feina, de que treballo, i em diu que ella no suporta les tasques administratives. Quan ha arribat l'autobus, ha pujat al meu davant sense acabar la conversa que tenia amb mi que ha quedat suspesa a l'aire amb l'arribada del vehicle. Jo no sabia que fer, anar fins a ella, o no, he vist que ja xerrava amb algú altre i ho he deixat estar.
Les persones que tenen aquesta facilitat per establir una conversa amb un perfecte desconegut m'admiren. Jo he sigut sempre incapaç. Em sento extranya.
Segurament és perque sóc desconfiada.
Però m'ha fet pensar que si tothom fes com ella, el món i la vida serien més amables i potser no ens sentiriem a vegades tant sols.
3 comentaris:
Si jo crec que el mon seria un xic millor jo soc dels que inicia conversa amb qui sigui amb molta facilitat.
ja m'ho crec ja striper!
no tothom té la mateixa facilitat; a mi també em costa
Publica un comentari a l'entrada